La informació local –sigui feta des de mitjans de proximitat o com corresponsalies de mitjans generalistes- és des de fa anys un camp abonat a la irregularitat laboral. A la comarca del Vallès Oriental són poques, per no dir quasi inexistents, les empreses de comunicació amb convenis col·lectius signats i vigents, o aquelles que ofereixen sous d’acord amb les recomanacions dels col·lectius professionals. Un salari mitjà per a treballadors de plantilla amb prou feines arriba als mítics mil euros, essent les dones les més perjudicades segons alertava el Sindicat de Periodistes de Catalunya, amb unes percepcions salarials inferiors en un 26% a les dels homes.

La precarietat al periodisme va més enllà de la frustració de les expectatives laborals d’una generació de professionals entre els 27 i els 40 anys. És també, com esmentaven, la constatació de les desigualtats econòmiques per motius de sexe o la dilatació extrema de les jornades laborals o inducció a la competència deslleial entre professionals promoguda per les empreses per rebaixar despeses.

Però es al terreny de les col·laboracions on s’observen les situacions més dures. En efecte, la majoria dels col·laboradors dels mitjans la conformen estudiants de periodisme, nois i noies dels primers cursos de carrera sense cap tipus de contracte legal. És a dir, sense cap tipus de cotització al règim general de la Seguretat Social i sense cap certesa de cobrar per la seva feina ni de rebre l’adequada formació dins les empreses. Uns treballadors paradoxalment opacs, propis de l’economia submergida, però que signen les seves cròniques a les pàgines de la premsa. No són els únics. Els autònoms són altre grup de professionals que viuen a cavall entre la subcontractació i la dependència que poden veure rescindits els seus serveis d’un dia per l’altre sense cap explicació.

Amb aquest panorama és evident que el sector empresarial de la comunicació viu una situació d’anormalitat permanent en qüestions laborals que l’Administració coneix però no corregeix. O algú pot imaginar una empresa farmacèutica amb operaris sense contracte ni formació i estudiants en comptes de doctors en química orgànica? La qualitat de la informació que els ciutadans reben dels mitjans de comunicació depèn en gran mesura de les condicions laborals d’aquest conjunt de treballadors, igual que la qualitat dels fàrmacs és proporcional a la formació i seguretat dels treballadors d’un laboratori.

Evitar aquesta anormalitat haurà de ser el primer objectiu dels professionals de la comunicació, de l’Administració pública però també de les empreses i els seus propietaris en tant que el futur econòmic del sector i la credibilitat social de la informació lliure depenen sobretot, de la honestedat i la responsabilitat del sector.